Revista BONART nº 179 (agosto-septiembre-octubre, 2017)

(Fragment)

Històricament, la intensificació de les pràctiques performatives s’ha produït en escenaris de crisi, i el treball d’Alabern s’inscriu en la fallida del sistema financer que es produeix a partir dels noranta amb la globalització. Un procés, però, que és tanmateix una condició per a l'alliberament de la multitud, en tant que produeix subjectivitat i desig en aquesta. La pregunta a fer és on s'ha de situar aquest potencial d'alliberament i quin n'és el subjecte (Michael Hard i Antonio Negri:  2000, 46).

Una de les expressions més desafiants d’alliberament i resistència l’encarna la performance, que incorpora fets quotidians i accions de baixa intensitat i que opera un canvi d’èmfasi, que va de l'obra com a objecte a l'obra com a motor de fets, que es crea interactivament amb l'espectador i el seu context de pertinença (Magnus af Petersens: 2012, 23). Alabern aplica aquesta baixada d’intensitat a la producció artística, amb una pràctica continuada del dibuix, una obra fràgil i provisional.

De fet, des les pràctiques performàtiques, Alabern proposa les accions quotidianes com a lloc comú. Una acció-vida “la quotidianitat de la qual es manifesta en els objectes -fins i tot en els més ínfims- i en els fets inopinats de la vigília i les fabulacions inconscients del somni» (Gulsberg: 1986, 30). Aquesta és la condició dels dibuixos d’Alabern i la seva fortalesa. Hi trasllada la naturalesa de flux de l’acció performàtica, de manera que també es poden presentar de forma espontània i en qualsevol lloc, sense necessitat de cap norma (Turner: 1982, 58-59).

A la capella de Sant Corneli, es mostren una sèrie d’associacions de dibuixos, que són memòries, i també estats d’ànim. I la seva pròpia imatge, o silueta, o projecció, com a performer, com a detonant de l’acció. Una acció perllongada, de baixa intensitat, persistent, però, i sostinguda. El dibuix entès com a extensió del fet performàtic, dibuixos com a ecos d’accions, presentats en format d’instal·lació, amb la intenció de generar una situació en la qual mostrar-se ell mateix.

La relació performàtica no es limita a les seves produccions, individualment o com al corpus arxivístic que conformen, sinó que s’estén a la seva pròpia situació i circumstàncies: Alabern performa les accions laborals i les personals, les pensa i les connecta. Per ell, tant les accions –generadores o destructores, com la no acció són transformadores en igual mesura.

Es defineix com a dibuixant, tot i que, en ell, el dibuix més que una tècnica és una postura, una mirada d’intensitats i interessos  diversos. Lluís Alabern performa el fet de dibuixar, i en aquesta actitud hi trobem, com ell mateix afirma, l’essència del rock –entengui’s aquí de la performance.

Mercè Alsina, 2017

Jorge Glusberg, El Arte de la performance Buenos Aires, Ediciones de arte Gaglianone, 1986.

Michael Hardt i Antonio Negri, Imperio, Harvard University Press,  Cambridge, Massachussets, 2000.

Magnus af Petersens, Explosió!, el llegat de Jackson Pollock (Catàleg de l'exposició).  Barcelona, Fundació Joan Miró, 2012. Exposició a la Fundació Joan Miró, Barcelona, del 24 d'octubre de 2012 al 24 de febrer de 2013.

Victor Turner, From Ritual to Theatre. The human seriousness of play Paj Publications, New York, 1982.